Fa un parell de mesos, un company anònim conegut com "Bibliopop" ens va fer arribar un petit relat de ficció anomenat "2004" (recordem-ho).Ara ens arriba la segona part de la història, situada 4 anys abans. Amb tots vosaltres:
"2000. Llàgrimes negres"
Solstici etern, ciutat tenebrosa. Cada pas que donava, intermitents expiracions envaïen tot el seu cos. El terra relliscava i la humitat cobria les cristalleres dels cotxes. El casc antic es buidava d’ànimes errants que no sabien cap on anar. El temps mossegava i els segons es tornaven fiblades, que posaven la pell de gallina al pidolaire de la cantonada. L’obscuritat prosseguia la seva conquesta particular, amb l’aparició de petits flocs de neu que queien innocentment sobre les gèlides vorades del Carrer Princesa. Un altre improvisat conte de Nadal urbà, sinó hagués sigut per una imatge, que per segon cop va fer que el món es quedés en pausa. – No, no m’ho puc creure.. – El record d’aquella noia a l’andana de l’estació quatre anys abans asfixiava el seu oblit.
En aquell precís instant, enmig del parc hi havia un home d’aspecte pàl·lid, se’l veia neguitós. Amb un llibre entre els seus braços esperava l’arribada d’ algú. A cinc metres, una nena observava asseguda com el seu pare jugava amb la fortuna un dia més. De sobte, la precipitació es va transformar en tempesta i una espessa boira sorgí del no res; provocant que el menut estudiant de secundària s’hagués d’amagar sota els matolls per tal de no ser reconegut. Al tornar a mirar cap endavant, la respiració es va tallar davant la traïció feta tragèdia.
Inesperadament, els xisclets de la nena alertant al seu pare no van servir per res; una ombra aparegué des del darrere i amb un ganivet esmolà les entranyes d’aquella persona tan misteriosa. Aquell ésser inert sense sentiments gaudia cada instant d’agonia de la seva presa, clavant amb més força l’arma homicida. Entre tremolors, l’últim guardià expirà entre paraules la seva fi. – Aquest..no era el tracte..- l’Assassí l’agafà pels cabells i li xiuxiuellà a l’orella lentament - I qui t’ha dit que era un tracte desgraciat, benvingut a l’infern – Un mar de sang es barrejava amb els plors d’una nena orfe, que impotent cridava des d’un banc de fusta el nom de la persona que més estimava.
Però l’horror d’aquella escena no esperava l’aparició d’un inesperat convidat. Un noi d’uns catorze anys sprintava enrabiat cap a la monografia, sota l’atònita mirada d’aquell sinistre personatge. Amb la cara tapada i amb únic objectiu el petit heroi jugà amb foc agafant al vol el futur de milers de generacions. En fraccions de segon, les bales escopides duna pistola rondaven el seu cap. – Mooooorrr !! – Exclamava el lladre perseguint el seu tresor perdut. La inconsciència va fer que ell sol perdés la partida. L’odi el cegava, i el creuar la carretera amb el semàfor en vermell la casualitat va voler que la llum d’un turisme i el so d’un clàxon fos el just final de trajecte d’aquell dimoni en forma d’ésser humà. En Joan va tenir més sort i de forma miraculosa va saltar cap on estaven els vianants. Una vegada més, el “Necronomicó” salvà la vida d’aquell valent adolescent, escollint intencionadament el final d’aquell malson. Els crits de la gent i les confuses sirenes de les ambulàncies feien encara més caòtica la situació.
Tornant al lloc del crim la filla de la víctima abraçava al seu progenitor sacsejant-lo sense resultat. Els àngels es van unir al dol plorant de forma feixuga sobre la ciutat comtal. Les gotes salades de l’Anna es barrejaven amb la tinta que encara quedava a les mans del senyor Smith, en aquella nit de desembre llàgrimes negres omplien el terra del Parc de la Mercè.
Abatut i ple d’esgarrapades, en Joan no sabia que dir, no sabia com actuar. Es va deixar endur per l’instint, i apropant-se sigil·losament es tragué la jaqueta i abraçà a la nena sense dir cap mot. La pluja no podia esborrar la penombra que hi havia en aquell moment.
Al veure-la espantada i amb clars símptomes d’hipotèrmia el nou escollit es tragué els guants, i regalà a la menuda una cinta de color negre que portava al canell dret. – Té, sempre m’ha anat molt bé portar-ho. Crec que això ho necessites més que jo ara – Un tímid somriure va ser l’única resposta que va tenir per part d’ella.
Immediatament una llum cegava als dos joves protagonistes, l’hora del comiat s’apropava, la policia acabava d’arribar . – Te n’has d’anar amb el llibre, no el poden trobar - El noi mirava incrèdul aquell gest tan seriós, i amb un – Ens tornarem a veure, no et preocupis – S’aixecà i amagant el llibre començà a córrer sota aquell xàfec tan dens. – Bona sort guardià de les paraules!! -. Deia una fràgil veu.
Confós escapava del perill, sense saber perquè ho estava fent. Entre gemecs i esbufegant l’únic que sabia es que havia abandonat una orfe per un llibre, que amb el pas del temps serà la clau per mantenir l’existència de tots els éssers vius.
Solstici d’hivern matinada perillosa. El terra relliscava i entre estrets carrers la història d’un nou demà havia començat.
25 / 12 / 2008
Bibliopop
.
