2004
per Bibliopop
Un silenci inquietant inundava la sala , les finestres estaven obertes de bat a bat i la remor del vent era una inesperada convidada que ningú esperava. En aquell instant, la porta principal es va obrir i va aparèixer prop del mostrador una noia rossa amb ulleres de sol. Intentant baixar els esglaons sense caure al terra, la noia va arribar just on es trobava la funcionaria, i educadament es va treure les seves Ray-Ban últim model. La seva arribada no va passar desapercebuda pel personal del centre. Portava el cabell recollit amb una cua, acompanyat d’un bell rostre i uns llampants ulls verds.
Mentre cercava algun seient lliure a les taules de davant, una ombra amagada seguia al detall cada moviment de la estudiant de Filologia catalana. Un noi observava embadalit des de la zona dels ordinadors com el destí li tornava a donar un cop de mà, al veure aquella figura femenina que tant li va sorprendre una gèlida tarda d’hivern a la biblioteca del barri. En aquella tarda d’Agost la Laura portava posat un vestit blanc que li arribava a l’altura dels genolls, juntament amb un collar y una goma de cabell negre al canell dret.
Adornat amb un barret de color blanc el diplomat en Biblioteconomia no sabia on ficar-se, els nervis el traïen una vegada més cada cop que intentava treure algun so de la seva boca. De sobte, el temps es va parar just en el moment que els dos subjectes es van trobar amb la mirada. Ella es va quedar parada i al pobre becari se li van caure les angloamericanes al terra, fent un soroll considerable. Davant tal incòmoda situació , el jove intentava rectificar l’error agafant els llibres amb rapidesa, davant la tímida rialla d’una visita molt especial que per res ell esperava.
La xafogor que hi havia en aquell moment al carrer no era gens comparable a la que hi havia en aquella sala d’audiovisuals insonora. No calia dir cap paraula, uns ulls foscos coincidien a la vegada amb uns de color verd ; Deixant-se emportar pel moment els dos enamorats aprofitaven cada segon que la sort els donava, com si entenguessin que potser aquest podria ser l’últim cop que es veurien. Quan ella ja tenia el seu caprici en forma de petó als seus llavis els va entreobrir, regalant-li al seu amor impossible un ampli somriure que ell mai podrà oblidar.
La tensió es palpava i en un gest de valentia a la Laura se li va caure intencionadament la goma de color negre que portava, davant l’estupor del jove compromès. Agafant del terra aquell objecte tant petit en Xavi se’l va posar al canell dret i fent-li l’ullet es va acomiadar de la jove universitària amb una suau carícia a la galta.
Un bon comiat amb inesperat final. Aquell arreveure des de la llunyania, amb el pas del temps, es va convertir en un adéu per sempre.
22/10/2008
.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada